És mentida

Està socialment acceptat que el cinema de ficció és quelcom no real, és una invenció: hi ha trucs, hi ha muntatge, efectes visuals, les persones que hi surten no són elles sinó que interpreten un personatge, etc. És una gran mentida i ningú es queixa, ans al contrari, agrada. El documental, per contra, sembla que hagi de ser això, el contrari: la realitat tal i com raja i des de la màxima objectivitat. Però, segons expliquen persones que tenen pinta de saber-ne molt i a les quals decideixo fer cas, la cosa no va per aquí.

sm

Ja fa temps que en el Grau d’Antropologia em van ensenyar que l’objectivitat no existeix i que davant una recerca el que s’ha de fer és explicar bé el marc de la subjectivitat. És a dir i per exemple, si jo faig un treball sobre el poble on visc la (suposada) objectivitat de la recerca es veurà afectada per múltiples factors: hi visc des de fa 28 anys, em relaciono amb més o menys simpaties amb els altres persones que hi viuen, sento i penso coses sobre Begues, hi ha coses que m’agraden i altres que em fan molta mandra, etc. L’antropologia no em dirà mai que deixi de fer un treball sobre Begues; em dirà que expliqui bé què significa el poble per a mi. Això serveix per a qualsevol tema. Si faig un treball en una ciutat sueca que no conec de res hauré d’explicar que els meus condicionants són que no conec res de res de la ciutat, que hi vaig molt perdut i que hi fa un fred que pela. El grau d’objectivitat rau en explicar les teves subjectivitats i fer-les conegudes per a qui pugui llegir la recerca. Quan he fet treballs a la universitat sobre coses de Begues sempre he exposat en un primer apartat (així m’ho han demanat) els meus condicionants en relació a l’objecte d’estudi.

Només per això que hem exposat fins ara ja seria suficient per a entendre que el documental no pot ser mai objectiu; no conec a cap directora ni director que no tingui -en tant que ésser humà- cap mena de lligam amb res, que no tingui sentiments i que no pensi res sobre res. La tria del tema, doncs, ja és subjectiva perquè els temes disponibles són infinits i només se’n tria un.

BIO-CINEMA-HITCHCOCK

Suposem que hem triat un tema per filmar un documental. Ara, imaginem que estem ja en ple rodatge filmant dues persones. Estan a uns deu metres de distància de la càmera, en pla general. De sobte, una cau, es fa una rascada al genoll i li surt una mica de sang. I ara, què fas? Mantens el pla general? Centres la imatge cap a la persona caiguda? Fas un primer pla de la reacció de la persona que l’acompanyava? Fas un pla detall de la sang? Deixes de filmar perquè t’espantes? Les opcions són infinites i totes són excloents de les altres per tant sempre faràs veure a l’espectador la que tu hagis triat (o la que hagis pogut filmar). Si l’espectador veu la sang en primer pla rebrà una informació diferent que si veu la reacció de la persona que acompanyava a la que s’ha fet mal. Les dues imatges són reals però les dues no poden sortir (no s’hi val en aquest exemple). O una o l’altra. Les dues són «objectives» perquè passen però, insisteixo, quina filmes? Quin pla és més fidel a la realitat?

A l’assignatura d’Antropologia Visual (que tasto aquest curs) estic aprenent moltes coses i me n’adono que aquesta disciplina ens pot aportar moltes reflexions a la qüestió. Us ho comparteixo a continuació.

Alfred Cort Haddon

Assumida la difícil tasca de cercar l’objectivitat m’atreveixo a dir que hi ha dos opcions: seguir buscant-la o jugar amb la subjectivitat i explorar les seves possibilitats. No estic tenint cap il·luminació postmoderna: les primeres imatges en moviment considerades etnogràfiques, fetes per Alfred Cort Haddon i datades de 1895, ja ens ho poden explicar. Si n’observem el següent fotograma podem veure tres homes fent foc a l’estil «primitiu».

Captura de pantalla 2017-11-13 a las 23.03.36

D’entrada, costa qüestionar-se on està la subjectivitat en el pla. Són tres homes fent foc, res més. Fixem-nos-hi bé. Estan enquadrats a la perfecció, estan ben il·luminats, estan col·locats de forma matemàtica i de manera que cap dels tres dona l’esquena a la càmera, no miren a càmera en cap moment i, sobretot, que el 1895 ja existien els mistos de feia estona i la gent de les illes de l’estret de Torres (d’on són els de la foto) alguna cosa en deurien saber. Tot plegat denota que l’escena està més que preparada. El director segurament hagi cridat «acció» abans de filmar-la. Avui no ens dediquem a parlar de l’evolucionisme però clarament aquesta imatge d’aquests «homenets morenets amb poca roba que fan foc amb les mans» és una opinió, una visió, una idea (d’ideologia) sobre aquest poble.

Nanook of the Nord, 1922

Aquesta obra de Robert Flaherty es considera el primer documental etnogràfic de la història en tant que inaugura un nou gènere cinematogràfic: el cinema etnogràfic. Doncs bé, d’entre moltes subjectivitats del documental, mirem-ne una.

És evident que els personatges no estan tots dins la canoa. És evident que hi ha talls en el muntatge. Aquesta evidència, però, la veiem avui amb certa facilitat. Als anys 20, quan el cinema encara era quelcom molt nou, no necessàriament era percebut com una «trampa» sinó com a quelcom objectiu i fidel a la realitat. Flaherty ho va fer així amb voluntat d’enganyar? Jo penso que no. Va usar els personatges reals per a transmetre una idea personal, una opinió, que giraria entorn a mostrar una certa dimensió de precarietat i escassetat de recursos dels esquimals. El muntatge li va permetre fer-ho en un to còmic i el cinema documental de fer-ho amb personatges reals. Però, en definitiva, el cinema li va permetre ficcionar en base a una realitat per a transmetre una idea, una opinió.

“Dale a las palmas”

Posar-me a mi com a tercer exemple és poc digne després de la qualitat i transcendència dels anteriors, però aquí va. En el documental Els Homes de la Primavera, potser no tant conscientment com avui ho faria, vaig fer actuar en més d’una ocasió a alguns dels personatges que filmava. Per exemple i d’entre molts, quan dos personatges posen música de sevillanes al cotxe. Els dos personatges estan protagonitzant un desplaçament en cotxe, anant cap a la següent casa a cantar en el marc del cap de setmana de cantades que el cor en que participen fa anualment. Jo sabia que algun altre any, mentre anaven de casa en casa, havien posat sevillanes al cotxe. El que no podia saber és si l’any que filmava ho farien. Com que m’imaginava l’escena i pensava que podia quedar interessant, vaig avisar a un d’ells que portés el seu CD de la Gracia de Triana i que, quan fossin a tal lloc, un operador de càmera, un sonidista i jo pujaríem als seients de darrera el cotxe a filmar. Ell només havia de donar-li al play. És objectiu? No, és una incitació a construir una realitat. Però això no és el que ens interessa, almenys a mi. No és important discutir si és objectiu o no. Per a mi, allò important o que es predisposa al debat és que l’escena mostra una idea que jo, com a director subjectiu, volia transmetre: el contrast amable que els personatges construeixen entre la música de sevillanes i les barretines. Per tant, uso la realitat per a dir el que jo penso. És quelcom totalment subjectiu, és una opinió, és ideologia. En tant que estic dient que és una opinió, que algú intenti buscar l’objectivitat de l’escena ho trobaria absurd. El que hi pot haver és una altra opinió sobre la idea transmesa. A mi, és un dels moments que més m’agrada del documental.

palmas

Tornant al primer exemple que proposàvem sobre si fer un pla detall o un pla general de les dues persones que estàvem filmant. Ara plantejo: i si hem acabat filmant en pla general la caiguda i en el muntatge final afegim a continuació una reconstrucció d’un pla detall d’un genoll amb sang? És objectiu? Tindríem molta més informació que no pas si usem només allò «real» que hem filmat, no?

En conclusió, no és cert que el documental sigui un gènere que pretengui sempre ser objectiu. El documental s’apropa més a un subgènere de la ficció molt interessant i apassionant per a transmetre opinions. A m

muletas

2 pensaments sobre “És mentida”

  1. Em sembla una brillant reflexió. És el mateix quan veiem notícies o persones ens expliquen algun fet passat.
    Moltes gràcies per aquesta explicació amb un context subjectiu tant interessant!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s