Blog

És mentida

Està socialment acceptat que el cinema de ficció és quelcom no real, és una invenció: hi ha trucs, hi ha muntatge, efectes visuals, les persones que hi surten no són elles sinó que interpreten un personatge, etc. És una gran mentida i ningú es queixa, ans al contrari, agrada. El documental, per contra, sembla que hagi de ser això, el contrari: la realitat tal i com raja i des de la màxima objectivitat. Però, segons expliquen persones que tenen pinta de saber-ne molt i a les quals decideixo fer cas, la cosa no va per aquí.

sm

Ja fa temps que en el Grau d’Antropologia em van ensenyar que l’objectivitat no existeix i que davant una recerca el que s’ha de fer és explicar bé el marc de la subjectivitat. És a dir i per exemple, si jo faig un treball sobre el poble on visc la (suposada) objectivitat de la recerca es veurà afectada per múltiples factors: hi visc des de fa 28 anys, em relaciono amb més o menys simpaties amb els altres persones que hi viuen, sento i penso coses sobre Begues, hi ha coses que m’agraden i altres que em fan molta mandra, etc. L’antropologia no em dirà mai que deixi de fer un treball sobre Begues; em dirà que expliqui bé què significa el poble per a mi. Això serveix per a qualsevol tema. Si faig un treball en una ciutat sueca que no conec de res hauré d’explicar que els meus condicionants són que no conec res de res de la ciutat, que hi vaig molt perdut i que hi fa un fred que pela. El grau d’objectivitat rau en explicar les teves subjectivitats i fer-les conegudes per a qui pugui llegir la recerca. Quan he fet treballs a la universitat sobre coses de Begues sempre he exposat en un primer apartat (així m’ho han demanat) els meus condicionants en relació a l’objecte d’estudi.

Només per això que hem exposat fins ara ja seria suficient per a entendre que el documental no pot ser mai objectiu; no conec a cap directora ni director que no tingui -en tant que ésser humà- cap mena de lligam amb res, que no tingui sentiments i que no pensi res sobre res. La tria del tema, doncs, ja és subjectiva perquè els temes disponibles són infinits i només se’n tria un.

BIO-CINEMA-HITCHCOCK

Suposem que hem triat un tema per filmar un documental. Ara, imaginem que estem ja en ple rodatge filmant dues persones. Estan a uns deu metres de distància de la càmera, en pla general. De sobte, una cau, es fa una rascada al genoll i li surt una mica de sang. I ara, què fas? Mantens el pla general? Centres la imatge cap a la persona caiguda? Fas un primer pla de la reacció de la persona que l’acompanyava? Fas un pla detall de la sang? Deixes de filmar perquè t’espantes? Les opcions són infinites i totes són excloents de les altres per tant sempre faràs veure a l’espectador la que tu hagis triat (o la que hagis pogut filmar). Si l’espectador veu la sang en primer pla rebrà una informació diferent que si veu la reacció de la persona que acompanyava a la que s’ha fet mal. Les dues imatges són reals però les dues no poden sortir (no s’hi val en aquest exemple). O una o l’altra. Les dues són «objectives» perquè passen però, insisteixo, quina filmes? Quin pla és més fidel a la realitat?

A l’assignatura d’Antropologia Visual (que tasto aquest curs) estic aprenent moltes coses i me n’adono que aquesta disciplina ens pot aportar moltes reflexions a la qüestió. Us ho comparteixo a continuació.

Alfred Cort Haddon

Assumida la difícil tasca de cercar l’objectivitat m’atreveixo a dir que hi ha dos opcions: seguir buscant-la o jugar amb la subjectivitat i explorar les seves possibilitats. No estic tenint cap il·luminació postmoderna: les primeres imatges en moviment considerades etnogràfiques, fetes per Alfred Cort Haddon i datades de 1895, ja ens ho poden explicar. Si n’observem el següent fotograma podem veure tres homes fent foc a l’estil «primitiu».

Captura de pantalla 2017-11-13 a las 23.03.36

D’entrada, costa qüestionar-se on està la subjectivitat en el pla. Són tres homes fent foc, res més. Fixem-nos-hi bé. Estan enquadrats a la perfecció, estan ben il·luminats, estan col·locats de forma matemàtica i de manera que cap dels tres dona l’esquena a la càmera, no miren a càmera en cap moment i, sobretot, que el 1895 ja existien els mistos de feia estona i la gent de les illes de l’estret de Torres (d’on són els de la foto) alguna cosa en deurien saber. Tot plegat denota que l’escena està més que preparada. El director segurament hagi cridat «acció» abans de filmar-la. Avui no ens dediquem a parlar de l’evolucionisme però clarament aquesta imatge d’aquests «homenets morenets amb poca roba que fan foc amb les mans» és una opinió, una visió, una idea (d’ideologia) sobre aquest poble.

Nanook of the Nord, 1922

Aquesta obra de Robert Flaherty es considera el primer documental etnogràfic de la història en tant que inaugura un nou gènere cinematogràfic: el cinema etnogràfic. Doncs bé, d’entre moltes subjectivitats del documental, mirem-ne una.

És evident que els personatges no estan tots dins la canoa. És evident que hi ha talls en el muntatge. Aquesta evidència, però, la veiem avui amb certa facilitat. Als anys 20, quan el cinema encara era quelcom molt nou, no necessàriament era percebut com una «trampa» sinó com a quelcom objectiu i fidel a la realitat. Flaherty ho va fer així amb voluntat d’enganyar? Jo penso que no. Va usar els personatges reals per a transmetre una idea personal, una opinió, que giraria entorn a mostrar una certa dimensió de precarietat i escassetat de recursos dels esquimals. El muntatge li va permetre fer-ho en un to còmic i el cinema documental de fer-ho amb personatges reals. Però, en definitiva, el cinema li va permetre ficcionar en base a una realitat per a transmetre una idea, una opinió.

“Dale a las palmas”

Posar-me a mi com a tercer exemple és poc digne després de la qualitat i transcendència dels anteriors, però aquí va. En el documental Els Homes de la Primavera, potser no tant conscientment com avui ho faria, vaig fer actuar en més d’una ocasió a alguns dels personatges que filmava. Per exemple i d’entre molts, quan dos personatges posen música de sevillanes al cotxe. Els dos personatges estan protagonitzant un desplaçament en cotxe, anant cap a la següent casa a cantar en el marc del cap de setmana de cantades que el cor en que participen fa anualment. Jo sabia que algun altre any, mentre anaven de casa en casa, havien posat sevillanes al cotxe. El que no podia saber és si l’any que filmava ho farien. Com que m’imaginava l’escena i pensava que podia quedar interessant, vaig avisar a un d’ells que portés el seu CD de la Gracia de Triana i que, quan fossin a tal lloc, un operador de càmera, un sonidista i jo pujaríem als seients de darrera el cotxe a filmar. Ell només havia de donar-li al play. És objectiu? No, és una incitació a construir una realitat. Però això no és el que ens interessa, almenys a mi. No és important discutir si és objectiu o no. Per a mi, allò important o que es predisposa al debat és que l’escena mostra una idea que jo, com a director subjectiu, volia transmetre: el contrast amable que els personatges construeixen entre la música de sevillanes i les barretines. Per tant, uso la realitat per a dir el que jo penso. És quelcom totalment subjectiu, és una opinió, és ideologia. En tant que estic dient que és una opinió, que algú intenti buscar l’objectivitat de l’escena ho trobaria absurd. El que hi pot haver és una altra opinió sobre la idea transmesa. A mi, és un dels moments que més m’agrada del documental.

palmas

Tornant al primer exemple que proposàvem sobre si fer un pla detall o un pla general de les dues persones que estàvem filmant. Ara plantejo: i si hem acabat filmant en pla general la caiguda i en el muntatge final afegim a continuació una reconstrucció d’un pla detall d’un genoll amb sang? És objectiu? Tindríem molta més informació que no pas si usem només allò «real» que hem filmat, no?

En conclusió, no és cert que el documental sigui un gènere que pretengui sempre ser objectiu. El documental s’apropa més a un subgènere de la ficció molt interessant i apassionant per a transmetre opinions. A m

muletas

Anuncis

Fusionant el Cinema i l’Antropologia

Casualitats de la vida, vaig començar a estudiar cinema i antropologia el mateix any sense saber que aquestes dues disciplines van néixer a la vegada, a finals del segle XIX, moment en que prenia força la idea d’explorar i “emmagatzemar” el món. Quan l’art (visual) i la recerca (antropològica, etnogràfica) es fusionen sorgeix un camp apassionant ple de possibilitats. La meva experiència en aquesta fusió és la que us presento amb els exemples d’aquests tres treballs.

Begues, maleïda la guerra

Aquest és el títol del que va ser el primer tast de treball audiovisual on s’usava la dimensió audiovisual com a tècnica de recerca. Hi vaig poder participar entrevistant una trentena de persones grans del poble on explicaven les seves vivències durant la guerra civil a Begues així com també altres aspectes relacionats amb els canvis del poble els últims setanta anys. L’empresa Sabem.com va realitzar el treball audiovisual i del prop de 60 hores de material en van sortir tres documentals. En el que vaig participar més intensament va ser en el primer, el que tractava de la guerra civil. Recomano un visionat per a conèixer de primera mà com es va viure la guerra civil a Begues; unes vivències fàcilment extensibles, penso, a altres pobles de l’estat.

Els Homes de la Primavera

cc
Al cap d’uns anys vaig dirigir, ja havent acabat els estudis de cinema i iniciat en el camp de l’antropologia, un llargmetratge documental: Els Homes de la Primavera, sobre el Cor de Caramelles de Begues. El projecte va comptar amb el finançament de l’Institut Ramon Muntaner, l’Ajuntament de Begues i 86 mecenes a Verkami. Volia provar això de fer cinema i antropologia a la vegada (ara que curso l’assignatura Antropologia Visual me n’adono que aquestes dues disciplines es troben tant sovint!). Se’ns dubte amb aquest projecte, que vam estrenar el 2015, vaig aprendre una infinitat de coses i per al moment ha esdevingut per a mi la principal font de coneixement cinematogràfic pràctic i una primera experiència en el treball de camp etnogràfic. Vaig aprofitar el projecte per a realitzar un parell de treballs a la universitat sobre el tema. A l’assignatura Antropologia i  Feminisme vaig abordar el tractament de la qüestió de gènere tant en el muntatge final com en el procés de decisió del que es va filmar i el que no i l’experiència etnogràfica em va servir per a avaluar-me també de l’assignatura Taller d’Etnografia. Tot plegat, un projecte que ha ocupat bonament 2 anys intensos en l’endinsament per aquestes disciplines.

Nou projecte: documental sobre la caça

caçadors
Aquest curs he iniciat dues matèries molt interessants: Tècniques d’Investigació i Antropologia Visual. Amb la segona, descobreixo que m’apassiona connectar neurones criades en el cinema amb les que ho han fet en l’antropologia. I gaudeixo més i millor amb el cinema etnogràfic i amb l’antropologia que ens parla de l’art i de les imatges. Amb la primera, hem de realitzar un treball de camp exhaustiu que compleixi amb un rigor important les premisses i directrius que aquesta tècnica requereix. No acabava de trobar un tema que m’atragués. La professora en va proposar diversos per a donar-nos idees. Va comentar que el tema dels grups de caçadors estava poc estudiat. A mi se’m va encendre una llumeta: a Begues hi ha un grup de caçadors! A la vegada, a classe d’Antropologia Visual, buscàvem tema per al treball corresponent. També se’m va encendre una llumeta: filmaré els caçadors! Sorgeix novament l’oportunitat de lligar les dues disciplines, amb una mica més d’experiència i aprofitant l’oportunitat de tenir un seguiment acadèmic del projecte. Ara, tot just fa dues setmanes que he fet 3 incursions en el camp d’estudi, dos dels quals ja he portat la càmera. La idea, a dia d’avui, és fer un film d’uns 30 minuts.