Blog

SÍ NO A LA CAÇA

–Estic fent un documental.

–Sobre què?

–Sobre la caça.

–Sobre la caça?

–Sí, amb els caçadors que hi ha al meu poble.

–Però, a favor o en contra?

No és la primera vegada que en parlo. Ara ja s’està convertint en un repte personal: fer un documental sense posicionar-me ideològicament al respecte. Que, tanmateix, com he anat descobrint recentment, penso que és impossible doncs la temàtica ha estat escollida (en base a criteris subjectius) i la meva subjectivitat en general –en tant que ésser social– hi serà sempre present. El repte és que, donat el tema, intentaré fer el menys evident possible el meu posicionament al respecte. Perquè l’objectiu és un altre.

Percebo que, en general, són ben rebuts els posicionaments aparentment clars, contundents i fonamentats (o que ho semblin) més enllà de si s’hi està d’acord o no. Si s’hi està d’acord, sents proximitat. Si no, rebuig. És fàcil acceptar la proximitat. És fàcil rebutjar i quedar-te amb el que ja penses. Però, i el dubte? Com ens enfrontem davant el dubte? Personalment ho gestiono bastant millor que fa uns anys. Inclús és divertit! Sóc de ment dubtosa, se’t diu que dubtar no és bo, he provat de ser clar, no m’he n’he sortit (l’antropologia no ajuda) i ara faig militància del dubte (visca el dubte!). Després d’un any i mig submergint-me en el món de la caça, la principal conclusió a la que arribo és que és un món ple de dubtes. Per dir-ho d’una altra manera (potser poc fonamentada), proposo parlar de matisos. Provar d’encabir-los dins uns paràmetres ideològics serà feina pel treball final de grau. Ressaltar-los serà la tasca pel documental. Pressento que aquests matisos són l’element que poden generar el dubte en els posicionaments ideològics que hi pugui haver al respecte. El joc, exercici i repte és aquest: sembrar dubtes i somriure junts de nostres ideologies menys clares a través de l’explicació d’una realitat estesa pel territori, poc coneguda i plena de contingut.

oscar1

Un caçador a la batuda realitzada a Begues el passat 2 de febrer.

Porcs senglars a la Universitat

Des de fa ben poc que formo part del grup de treball en Antropologia, Imatge i Cultura Visual (IVAC) de l’Institut Català d’Antropologia. L’ICA té diferents i ben diverses línies de treball on es comparteixen projectes, recerques i idees. El passat 3 de juliol em vaig estrenar en el grup presentant a la Universitat de Barcelona un petit curtmetratge de 18 minuts sobre els caçadors de Begues.

Aquest audiovisual projectat és l’exercici final de l’assignatura d’Antropologia Visual. No és el documental final en el que estic treballant, que tindrà una durada de prop d’una hora i encara està en fase de rodatge. Sí que està muntat amb part del material que ja he pogut enregistrar aquests darrers mesos. La sessió de l’IVAC va estar organitzada al voltant d’un debat amb les persones assistents sobre possibles continuïtats del projecte. Per exemple, de com muntar certes escenes, de l’ús de les músiques, de possibles formes de muntatge, de quins i quants personatges es pot fer seguiment, de quins debats es poden tractar, de la visualització o no del paper de l’investigador, etc. Per a mi va ser d’allò més enriquidor poder prendre idees de gent que té experiència en el camp, concretament en el dels documentals etnogràfics. Les crítiques van ser molt positives i des d’aquest humil blog vull agrair l’oportunitat que se m’ha ofert per a poder créixer en el camp de l’antropologia visual. Amb més motivació i convicció em sento ara per a seguir treballant en el documental final seguint amb la línia teòrica que he anat exposat en el blog. Un plaer!

cartell IVAC A Guasch okCartell de la sessió de l’IVAC

Próximamente en cines

El passat 21 d’octubre participava per primera vegada a la meva vida en una jornada de caça del porc senglar acompanyant, com a observador sense càmera, als caçadors membres de la Societat de Caçadors de Begues. A dia d’avui ja són dotze les batudes en les que he participat, onze de les quals han estat filmades. L’última, aquest dissabte passat, 20 de gener.

Fotogrames d’alguns moments filmats

Tenint en compte que una jornada de caça pot durar, entre preparatius i dinars posteriors, ben bé 9 o 10 hores, moltes són les coses viscudes (i el material enregistrat): descobertes de nous racons de l’entorn natural de Begues, coneixements apresos, experiències desconegudes viscudes amb intensitat, noves relacions humanes, bons dinars, històries compartides, etc… És amb tot aquest material amb el que preparo el proper documental. Serà una pel·lícula que mostrarà, a través de la meva experiència personal, un recull dels diferents moments que he pogut caçar amb la càmera.

Com comentava al post «És mentida», serà un documental que estarà fet a través de la meva mirada i, per tant, subjectiu -en el sentit positiu del terme-. No estic inventant res nou; el gènere de documental etnogràfic ja fa 100 anys que existeix i la bibliografia al respecte és tant extensa com la d’altres camps de coneixement. Tot plegat és un exercici (literal) de posada en pràctica d’allò que estic aprenent de la disciplina. Per a concretar el tema de la subjectivitat: en les imatges es fa evident la meva presència en tant que hi ha preguntes directes als caçadors, mirades a càmera i inclús la meva participació en alguns afers de les batudes. Hi ha una interacció feta evident a propòsit a diferència del documental Els Homes de la Primavera on demanava explícitament als cantaires que no miressin a càmera. Encara queden bastantes coses per filmar així que, per ara, poc més avanço del resultat final que preveig fer públic a l’estiu.

El projecte neix en el marc de les assignatures que curso d’Antropologia Visual i Tècniques d’Investigació del Grau en Antropologia de la Universitat de Barcelona. El documental gaudeix d’un seguiment acadèmic que està aportant una base teòrica a l’estudi. També, amb l’assignatura de Pràctiques de Camp vaig fer una estada a Sant Llorenç de Morunys, a la Vall de Lord, realitzant també un treball d’investigació amb els caçadors de la zona. Amb la tonteria, el tema de la caça em permetrà cursar 30 crèdits del grau. Coses de l’Antropologia.

Próximamente en cines.

 

Els totxos poden emocionar: l’enderroc de l’Hostal del Bosc

El passat dia 12 de desembre vaig rebre una fotografia per Whatsapp on es veia una màquina molt gran al pati de l’Hostal del Bosc; s’iniciaven les obres d’enderrocament de l’edifici. Vaig acabar de dinar corrents i vaig agafar la càmera. Em vaig plantar a l’Hostal. Ja en faltava un troç, el de la façana principal.

Per a qui no conegui la història de l’edifici, aquest va ser un hostal i posterior seu de moltes entitats del poble. Només dir que és una història compartida i que n’hi haurà tantes com persones han tocat les seves parets. La meva comença als sis anys amb la Coral Montau i fins els vint i pocs amb el 6tres9, l’associació de joves, i les caramelles. Són moltes hores viscudes! Casualitats de la vida, l’any que vam filmar el documental Els Homes de la Primavera va ser l’últim en que es va fer ús de l’edifici a ple rendiment (després es van traslladar les entitats al Centre Cívic).

No se si són les millors imatges per a recordar l’Hostal, però a mi em serveixen a mode de cerimònia de comiat. Avís: els totxos poden emocionar!