Els Homes de la Primavera (2015)

Coses de poble, des d’adolescent canto en un cor format únicament per homes. Aquest és un cor de Caramelles, un conjunt vocal tradicional a Catalunya que canta per Pasqua i en el cas de Begues tan sols fan set o vuit assajos (l’any!). La particularitat del cas, com he dit, és que manté intocable —no sense debats— aquesta composició originària formada únicament per veus masculines: tenor, baríton i baix. La majoria de cors de Caramelles en l’actualitat són mixtos. El 2014 tot just havia acabat els meus estudis de cinema i ja havia començat a tastar l’antropologia. En constatar en el sí del cor una necessitat compartida d’immortalitzar aquella realitat fràgil per la seva naturalesa anacrònica em vaig atrevir a filmar durant un any l’activitat del cor. D’aquest material en va sortir el documental.

L’equip que el va fer possible: Dídac Roger i Hugo Machado a les càmeres; Gemma R. Cabello al color i al muntatge; Joaquim Broquetas a les mescles i al so directe amb Álex Pérez; Berta Ros, Laia Vega i Núria Prunera d’ajudants de direcció i producció; Jordi Vilanova al disseny gràfic; Sandra García al piano; Pau Martí i Dani Llenas a la foto fixa; Joana Martí ajudant les càmeres i Julián Luján assessorant en temes lingüístics.

El documental va ser finançat per l’Institut Ramon Muntaner, l’Ajuntament de Begues, 86 mecenes a Verkami i va comptar amb la col·laboració de la Direcció General de Cultura Popular, Acció Cultural i Associacionisme del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Bande à Part Escola de Cinema, l’IPEC, el Centre d’Estudis Beguetans i el Cor de Caramelles de Begues.

Senglars (2020)

Arran d’un treball en una assignatura del Grau en Antropologia (UB) vaig començar l’octubre del 2017 a fer treball de camp amb la realitat que es generava al voltant del grup de caçadors de porcs senglars del meu poble, Begues (Barcelona). Em semblava interessant abordar l’estudi de la caça, ja que implicava almenys dues qüestions. La primera és que a través d’aquesta intuïa poder arribar a comprendre millor la transformació dels usos del bosc que s’ha donat al municipi, passant aquests de ser propers a uns de supervivència a altres de lleure. Aquests canvis s’han produït en un curt període de temps, uns setanta anys. Alhora, les pràctiques van acompanyades d’interpretacions de la natura, avui dia del tot heterogènies encara que expliquin un mateix indret. La caça del porc senglar en un entorn proper a la ciutat és, al meu entendre, un testimoni d’aquestes transformacions globals i també una realitat que genera debat al voltant del què entenem per naturalesa i la nostra relació amb aquesta. La segona qüestió, més metodològica, és que estudiar aquesta realitat implicava per a mi experimentar l’entrada en un món desconegut del qual tenia més prejudicis que coneixement. Després d’un parell d’anys on vaig poder participar en 23 jornades de caça així com fer un acompanyament del grup de caçadors en molts altres espais, puc concloure que acostar-se a noves realitats és un exercici personal d’allò més sa.

L’equip que el va fer possible: Helena Muñoz al muntatge i al guió, Aimar Galdós al muntatge, Joaquim Broquetas a les mescles i al so directe a les entrevistes, Jordi Sala a la càmera a les entrevistes, Jordi Vilanova al disseny gràfic i Daniel Guasch a la traducció al castellà.

El documental va ser finançat per l’Institut Català d’Antropologia, l’Institut Ramon Muntaner i 79 mecenes a Verkami i ha comptat amb la col·laboració de l’IPEC, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Federació Catalana de Caça, el Centre d’Estudis Beguetans i la Societat de Caçadors de Begues.

La trilogia: Cent anys del Club Futbol Begues. Una història col·lectiva (2024)

Aquesta vegada per encàrrec, abordem junt amb en Dídac Roger la realització del documental que repassa els 100 anys d’història del Club de Futbol de Begues. A la vegada, el film mostra diferents sentirs, visions i opinions de la realitat beguetana i la societat en general. El club és l’entitat del poble que més gent ha acollit des de la seva fundació l’any 1924. Com en els altres casos, el futbol és l’excusa per fer comunitat. Del testimoni dels seus protagonistes se’n pot extreure també una història del poble i els seus canvis en les últimes dècades. Per les seves característiques formals, el film presenta menys contingut etnogràfic que els anteriors dos projectes i es centra més en el testimoni de les persones entrevistades. Amb aquest tercer documental completo la trilogia sobre les tres entitats més antigues del poble: caramelles, caçadors i futbol.

En aquest projecte hem fet equip amb en Dídac Roger i la seva empresa Kineina Audiovisuals, qui s’ha ocupat de les càmeres a les entrevistes i del muntatge. El projecte ha estat finançat pel propi CF Begues.

Sobre el documental etnogràfic

El gènere cinematogràfic anomenat documental etnogràfic és estudiable també des de l’àmbit de l’antropologia visual. M’atreveixo a definir-lo de forma simplificada com l’art de fusionar l’estudi social amb el cinema. Tant el cinema com l’antropologia van néixer en un mateix moment, a finals del segle XIX. Precisament, la primera pel·lícula que es coneix, de l’any 1895, és l’anomenada Sortida dels obrers de la fàbrica, dels germans Lumière, i es podria dir que és un documental en tant que filma una realitat prèviament existent —qüestió no antagònica a la creació—. I precisament també, el pròpiament considerat primer documental és Nanook l’Esquimal de Robert Flaherty, de l’any 1922 i que retrata la vida dels esquimals inuit al Canadà: antropologia en estat pur. Grans obres mestres han continuat enriquint el gènere fins als nostres dies. Així, sumar aquestes dues disciplines avui té poc d’original. Però al meu entendre continua oferint una infinitat de possibilitats creatives i analítiques. Segons la meva experiència, goso apuntar que la càmera serveix com a eina per a l’obtenció —i creació— d’informació durant el treball de camp. L’antropologia, per abordar l’estudi de la realitat amb rigor teòric i metodològic i des de la rica perspectiva que la disciplina ofereix. I el fet artístic i visual —si és que ha de tenir una funció—, per mostrar un resultat final amable, coherent i creatiu. Que tot surti bé és cosa de gent sàvia; jo aspiro a seguir aprenent!